Clara d’Albe, malgrat presentar-se com una novel·la epistolar, es
relaciona també de vegades amb el diari i ens mostra l’evolució progressiva
d’una consciència que pateix i una psicologia que emergeix pas a pas.
Pel tema i els personatges principals s’assembla a La Nouvelle
Héloïse de Jean-Jacques Rousseau. Es compon de quaranta-cinc
cartes, la major part escrites per Clara a la seva amiga Elisa de
Biré, a més d’un breu prefaci justificatiu i d’un epíleg narratiu que
ens conta el desenllaç de la història. Les cartes s’intercanvien entre
diferents personatges: Frederic, Clara, Elisa, el senyor d’Albe...
Elisa és un personatge virginal que posseeix totes les virtuts, i que
per això mereix ésser la confident de Clara. D’alguna manera, cada
carta de Clara és la resposta contradictòria a les objeccions que
li fa Elisa. L’interès psicològic de la novel·la rau en l’evolució de la
relació entre Clara i Frederic i sobretot en la presa de consciència
gradual dels veritables sentiments que experimenta la noia. Les
cartes revelen al lector els progressos insensibles de l’amor i també
la ceguesa d’una heroïna que es nega a reconèixer la veritat.
