La breu història dels Estats Units és el retrat d’un imaginari exòtic que ha empeltat la nostra vivència cultural. Un poemari creat amb un llenguatge tallant i contundent, que teixeix una teranyina més enllà el somni americà i que reivindica una manera d’entendre el fet creatiu.
El jurat del Premi Francesc Garriga va considerar que d’entre els 52 originals presentats, l’obra de la guanyadora era la que més s’adaptava a les característiques que es consideraven pròpies, o ideals, per a un primer llibre de poemes, amb el valor de ser una proposta poètica agosarada, madura i ben estructurada. D’entre els mèrits a que reuneix l’obra de Raquel Pena Martínez, cal assenyalar el sentit unitari amb què està escrit i, especialment, la contundència i riquesa de l'imaginari que presenta (un mosaic dels EUA), factors que el van fer destacar positivament enfront les altres propostes.
La breu història dels Estats Units és un llibre ambiciós i que ens presenta una veu poètica sòlida, amb un llenguatge tallant i contundent: no és un simple «recull» de poemes primerenc, d’exaltació abrandada, sinó que s’hi percep una idea unitària, ben estructurada i agosarada, cosa que el converteix en un llibre i no en un recull de poemes. Dividit en quatre parts (uns estepicursors d’inici contundent, amb la bandera que comanda mig món, que ve en so de pau i de guerra, que té esgarrinxades i que ha arribat a la Lluna; els veïnatges i la "faldilla sota genoll, el viso i les calces blanques de cotó"; la imatgeria cosmogalàctica de Carl Sagan —la cursa espacial, la dèria interestel·lar—, o la manera d’alenar "d’una Amèrica de botxins a contrapèl"), hi trobarem poemes en prosa, vers lliure, repeticions estructurals, telegrames, o microrelats d’alta càrrega elèctrico-poètica.
Raquel Pena treballa a partir d’un imaginari "exòtic", però que ja tenim totalment empeltat en la nostra vivència cultural. Així, l’autora juga a citar referents i teixir una teranyina de noms, llocs, usos i costums: hi trobarem estepicursors (les bales d’herbes que rodolen pel desert àrid, a l’oest americà), Cyndy Lauper, whisky, rifles, la perruca de Dolly Parton, Hollywood Hills, el Lincoln descapotable i la mirada de Jackie Kennedy, cowboys deslletats de la pàtria, Buster Keaton, una zona zero improbable, Barbara Streisand (ah, l'amor!), llistes, el valor del Dow Jones i el puix-up, la trampa de Charles Manson, el maccarthisme sanguinolent, David Bowie, Nina Simone o Martin Luther King. Hi són tots, i tots brillen, al lloc que els correspon.
Més ençà —no tot ha de ser l’enllà del somni americà—, també hi pouen referents d’esta per casa, una evocació que reivindica, també, una manera de mirar el món i d’entendre el fet creatiu: Ia & Batiste, Maria Cabrera, Pascal Comelade i Pau Riba (anoti’s aquí la providència galàctica, pertinentment connectada a Carl Sagan), Joan Colomo, Pere Quart, Míriam Cano o el predecessor en el palmarès Joaquim Cano.
"Mirar-te és el final.", diuen els darrers versos del llibre. Fet el viatge —i païda la lectura, gaudit cada gir i cada esclat—, n’estem segurs que aquest no és pas el final, sinó un inici prometedor i entusiasta. Francesc Garriga sempre afirmava que un dels problemes més comuns entre els joves poetes (que seguia amb molt interès i de molt a prop) és que tenen més necessitat d’expressar-se que no pas coses a dir. Raquel Pena Martínez té ganes de jugar —què seria, si no, la poesia?— i té moltes coses a dir. Si a més de tenir coses a dir, l’autor té una manera personal de vehicular el discurs a través d’una mirada pròpia i un llenguatge identificable aleshores ens trobem, realment, davant d’una veu a tenir en compte
