Escriure sobre tota l’esperança i tota la lluita que va empopar l’ànima d’unes parets que ja no existeixen, sobre aquell anarcosindicalisme que tant va representar per a un Sabadell encara molt proper, podria ser interpretat com un agosaradament. I no és això.
Els papers, els arxius, en aparença són freds però porten una gran càrrega emocional perquè,com diu Rosales i Vilaseca “Traspassar la porta gran de l’OBRERA equivalia a temeritat, audàcia i coratge de córrer el risc d’ampliar la llista negra de la patronal i l’arxiu antropomètric de la polícia”
El rovell de l’ou de l’OBRERA, la seva veu i la seva raó de ser, fou posar en marxa el procés de justícia social i de frenar l’alienació de l’individu enfront un món hostil que convertia l’obrer en “carn de canó”. Vagues, enfrontaments, aliances i divisions, ideologies que uneixen o separen, inestabilitats polítiques, revolucions, ilegalitzacions... De tot, i més, formarien part de la quotidianitat del món de L’OBRERA.
Així de senzill.
