Quan els poderosos perden el poder, reaccionen amb violència. Ha estat així en el passat i és així en el present. L'exèrcit espanyol s'ha revelat com una institució que no ha tolerat el pluralisme, ni la democràcia, ni el respecte als drets fonamentals, ni la descentralització política. Quan Catalunya ha guanyat poder polític, els militars no han dubtat en utilitzar la força per imposar la seva llei; la del més fort, per arrabassar-lo. La violència, el terror i la mort travessa tots els cop d'Estat fins que arriba la Constitució de 1978 i el poder militar perd la força que tenia. Amb la creació de l'Estat de les Autonomies, el centralisme polític madrileny ha d'aprendre a conviure amb nacions com Catalunya que reclamen més poder de gestió. És aleshores que l'alta judicatura espanyola agafa el relleu dels militars en la defensa de la unitat de la Pàtria; una defensa que, sovint, queda extramurs de l'ordenament jurídic que diuen defensar. El cop passa de ser violent a ser de vellut. El poder dur es torna tou, però no deixa de ser un poder capaç d'exercir una violència institucional que el permet empresonar innocents, embargar bens o tergiversar el dret transformant una manifestació pacífica en una organització terrorista.
