L'hivern de les paraules, de Joan Buixeda Guitián, és un
exemple perfecte de tot el que deia sobre la necessitat
d'una poesia introspectiva. Els poemes d'aquest llibre aborden,
sense gaires anècdotes ni excessives i esterilitzadores
abstraccions, tots els temes que conformen la condició humana;
uns poemes, tots ells, que se'ns presenten amb una
humilitat antiretòrica que sembla que vulguin posar a prova
si la sentimentalitat poètica és possible sense fer servir trucs
retòrics que juguen sobre segur a l'hora de commoure el
lector estàndard: el lector de poesia d'autoajuda (del pròleg
de Carles Camps).
