La Carme, autora del llibre que teniu entre mans, s’atura a una nova estació. Ens empeny amb ella per carrerons insòlits. Topa per girar cua amb la certesa de saber-se en un carreró sense sortida i l’assossec d’haver-hi arribat: sigui per atzar, per haver-ne intuït erròniament una drecera o pel simple gest de detenir-se i agafar aire, abans de continuar. Vaga per arribar de nou a sí mateixa.
Errar du per ella implícites posicions sobtades que la descobreixen i la reconfiguren en el mateix desplaçament. La força a un despreniment d’allò fins l’instant conegut, imaginat, travessat; i l’obliga a re-orientar la mirada.
L’antropòleg francès David Le Breton a Elogio del caminar explica com cada un dels estats amb els que es camina (el primer pas, el cansament, la fatiga) és un escenari diferent del coneixement. Del caminar en diu una forma de resistència. I del vagar, una drecera al ritme frenètic que s’oposa a les poderoses exigències del rendiment.
Les següents pàgines són la narració d’aquests primers escenaris, i d’allò que segueix. És l’estat de connexió amb allò més íntim que apareix quan es penetra i es deixa penetrar finalment pel paisatge. És l’estat de desxifrar i restituir el terreny.
