BEETHOVEN, LUDWIG VAN / LE3 CONCERT DES NATIONS - JORDI SAVALL
El geni simfònic de Beethoven
El paper de les simfonies de Beethoven dins la història de la música ha sigut estudiat profusament i demostrat a bastament al llarg dels dos darrers segles. Per a la nostra tasca de reflexió i preparació daquesta nova interpretació de la integral de les nou simfonies de Beethoven, hem partit dun seguit delements essencials que ens han inspirat, i fins i tot condicionat, en les nostres tries finals.
Per començar, hem partit de la idea fonamental de recuperar el so i lorquestració originals, tal com Beethoven els va imaginar i dels quals va poder disposar com a conjunt constituït pels instruments en ús al seu temps. Primerament, calia conèixer les fonts originals dels manuscrits existents, i per això hem estudiat i comparat les fonts autògrafes i també els materials existents de les partitures utilitzades per als primers concerts, així com les edicions modernes completades a partir daquestes mateixes fonts, amb lobjectiu de comprovar totes les indicacions pel que fa a la dinàmica i larticulació. Quant a les decisions interpretatives més importants, hi havia qüestions essencials de tempo, segons ho exigia Beethoven, que ens han arribat gràcies a les indicacions de mesura que el propi compositor va plasmar per a assegurar lexecució de les meves composicions arreu, dacord amb els tempos que he pensat i que, a desgrat meu, són tan poc coneguts. Malgrat aquestes indicacions molt precises del propi Beethoven, encara avui molts músics o directors dorquestra creuen malauradament que no són realitzables a la pràctica, o fins i tot les menyspreen, tot considerant-les antiartístiques! A aquesta qüestió troba una resposta Rudolf Kolisch,[i] en afirmar que tots els tempos que Beethoven exigeix als instruments de corda poden, si més no, ser perfectament interpretats a partir de la tècnica mitjana davui dia.
Tot el treball orquestral sha fet sobre instruments que corresponen als que sutilitzaven a lèpoca de Beethoven, i amb un nombre dintèrprets semblant a aquell del qual el compositor disposava a les primeres realitzacions de les seves simfonies; és a dir, un total aproximat de 55 a 60 músics, segons cada simfonia. En el nostre cas, hem optat per 35 instrumentistes procedents de lequip de músics professionals de Le Concert des Nations, molts dels quals ens acompanyen des del 1989. Pel que fa als 20 intèrprets restants, hem triat joves músics procedents de diferents països europeus i del món, seleccionats en audicions presencials entre els millors de la seva generació.
Des de linici, laltra qüestió fonamental del nostre projecte que ens ha semblat evident era el temps destudi necessari per a abordar i culminar satisfactòriament un treball tan important i tan complex. Per això, disposar de prou temps era una de les condicions essencials per a poder dur a terme una tasca aprofundida sobre el conjunt daquestes nou simfonies.
Per poder dur a bon port el treball i fer una distribució coherent de la integral, hem dividit les nou simfonies en quatre grans programes, amb la idea de preparar-les al llarg de dos anys. Cada programa ha sigut estudiat i assajat durant dues intenses acadèmies de sis dies: a la primera, que anomenem acadèmia de preparació, es desenvolupa el treball de reflexió, dexperimentació i de definició relacionat amb tots els elements essencials per a una interpretació reeixida. A la segona acadèmia de perfeccionament, tota lorquestra en general i cada instrumentista en particular aprofundeixen en totes les qüestions fonamentals necessàries per a lèxit duna interpretació fidel a lesperit de cada obra.
Les simfonies 1a, 2a i 4a, programades i preparades a la primavera de 2019, així com la 3a i la 5a, que hem treballat a la tardor del mateix any, són les que tenim el plaer de presentar-vos en aquest primer àlbum.
Per a lany 2020, teníem previst de completar la integral, amb les simfonies 6a i 7a, programades per a la primavera, així com la 8a i la 9a, de les quals estava prevista la preparació entre els mesos dagost i octubre de 2020. Evidentment, tot ha quedat ara mateix en suspens, a causa de les conseqüències socials de la tràgica pandèmia que ens assola a tots, i ningú no sap què serà possible en aquest futur incert; així doncs, segons levolució de la pandèmia, veurem què podrem realitzar pel que fa a la segona part del nostre projecte de la integral.
Tal i com escrigué E. T. A. Hoffmann el 4 de juliol de 1810 a lAllgemeine musikalische Zeitung, la música instrumental de Beethoven ens obre el reialme dallò colossal i inabastable. Raigs fulgents perforen la profunda nit daquest reialme, i hi percebem ombres gegantines, que seleven i sabaixen, ens cobreixen cada vegada més i ho aniquilen tot dins nosaltres, no sols el dolor de lanhel infinit, en què qualsevol desig, ràpidament sorgit en tons exultants, decau i senfonsa; i sols en aquest dolor, que consumint lamor, lesperança i lalegria, però sense destruir-los, pretén fer esclatar el nostre pit amb una plena conjugació de totes les passions, continuem vivint i som visionaris encantats.
Al text de presentació de lenregistrament de les tres últimes simfonies de Mozart, esmentem la dificultat de comprensió pel públic contemporani daquestes noves obres cabdals. Aquestes darreres simfonies, que Mozart potser no va arribar a escoltar, no van ser fàcilment enteses al seu temps, i ni tan sols per generacions posteriors. A la fi de 1790, apareixia a lHistorisch-Biographisches Lexicon der Tonkünstler de Gerber aquesta nota sobre Mozart, que explica el seu aïllament, i a voltes la incomprensió dels melòmans contemporanis:
Gràcies al seu precoç coneixement de lharmonia, aquest gran mestre sha familiaritzat tan profundament i tan íntima amb aquesta ciència, que es fa difícil a una orella no avesada de seguir les seves obres. Fins i tot els oients més experimentats es veuen obligats a escoltar les seves composicions diverses vegades.
Massa desplegaments sense objectiu ni efecte, massa procediments tècnics, critica Berlioz aquestes darreres simfonies de Mozart. El 1788, Mozart arribava a la maduresa i al cim simfònic del seu temps, a ledat de 32 anys. Un jove compositor anomenat Ludwig van Beethoven nassumia el relleu onze anys més tard (1799), quan a ledat de 29 anys va compondre la seva primera simfonia en do major. Fou estrenada en concert el 2 dabril de 1800, a Viena. El 26 març del mateix any, la Wiener Zeitung anunciava que la direcció del Teatre Imperial ha posat la sala despectacles a disposició del Sr. Ludwig van Beethoven, i aquest compositor avisa lhonorable públic que la data del seu concert ha sigut fixada el 2 dabril. El mateix dia i la vigília, podran recollir-se les localitats reservades a casa del Sr. van Beethoven, Tiefer Graben, núm. 241, 3r pis
El programa daquest concert incloïa:
Simfonia de Mozart
Ària de La Creació
Gran concert per a pianoforte de Beethoven
Septet de Beethoven
Duet de La Creació
Improvisació de Beethoven sobre lHimne a lEmperador de Haydn
Simfonia núm. 1 de Beethoven
La ressenya daquest concert, publicada a lAllgemeine musikalische Zeitung (15 doctubre de 1800) i citada per J.-G. Prodhomme,[ii] és un document únic que ens informa de la primera impressió que va deixar aquesta nova manera, més protagonista, dabordar lús dels instruments de vent a lorquestra.
Finalment, escriu el corresponsal vienès de la famosa Gazette, el Sr. Beethoven ha pogut obtenir la sala de teatre per a un concert en benefici seu, que certament ha sigut un dels més interessants als quals hem assistit des de fa temps. Hi va tocar un nou concert de la seva composició, que contenia moltes belleses, sobretot els dos primers moviments. A continuació, vam sentir un septet escrit per ell, amb molt gust i sentiment. Hi improvisava magistralment, i al final es va interpretar una simfonia de la seva composició, molt rica en art, novetats i riquesa didees; tanmateix, shi empraven massa els instruments de vent, de manera que es tractava més aviat de música dharmonia que no pas duna obra realment orquestral.
Segons remarca André Boucourechliev,[iii] en lloc de ser destacat per les nostres interpretacions davui dia, aquest nou equilibri entre els grups instrumentals és sovint negligit. La hipertrofia del grup de cordes és un dels biaixos més tossuts del simfonisme, i per a molts, el concepte de simfonia significa orquestra de 120 intèrprets. Ignaz Moscheles explica que Beethoven temia per damunt de tot la confusió i no volia comptar amb més duna seixantena dintèrprets per a les seves simfonies. Aquest nou equilibri és per a nosaltres una qüestió fonamental, i la raó principal que ens ha dut a optar per un nombre de músics semblant al que podria tenir Beethoven a la seva disposició per a les primeres interpretacions de les seves simfonies: 18 vents i 32 cordes (10.8.6.5.3), corresponents als instruments i al to de concert (430) emprats a lèpoca. Lorquestra de Beethoven no és linstrument potent, el portaveu o el revestiment del seu pensament musical orquestrat: suneix en una sola, és aquest pensament.
Al nostre temps, nombrosos comentaristes, musicòlegs i crítics musicals shan pronunciat sobre lobra de Beethoven, i especialment les seves nou simfonies, però la realitat és que el misteri del seu geni només sexpressa a través de la seguretat de lacte de la creació, tal com el transpira la seva obra. Aquesta energia que tant va impactar els seus successors mai no ha sigut transmissible, llevat aquells que com Bartók pertanyen a la mateixa mena de músics, a partir del fet que, en ell, lacte de crear assumeix sovint la forma de combat. Beethoven sovint batallava amb ell mateix per a crear, i la seva obra resulta dun procés de creació que palesa una nova concepció de lart. Recordem que, just després de Haydn i Mozart, que havien dut la sonata, el quartet de corda i sobretot la simfonia a un nivell de qualitat total, Beethoven se situa en un moment de levolució musical en què lestil clàssic ha assolit les cotes més altes. Com indica molt bé Bernard Fournier,[iv] compondre després dels dos grans vienesos, cadascun a la seva manera creador dun nou univers musical dut a tal punt de perfecció, constituïa tot un repte, emmascarat durant molt temps als ulls dels comentaristes per aquell altre desafiament que lombra de Beethoven representaria més tard per als seus propis successors.
La paradoxa a la qual ens enfrontem al nostre segle XXI és lexposada per René Leibowitz, ja fa més de 40 anys, al seu llibre Le compositeur et son double.[v] Hi recorda el lloc absolutament privilegiat que ocupa lobra de Beethoven a la vida musical del nostre temps (segons els resultats dun estudi recent sobre els diferents nivells de popularitat dels grans compositors entre el públic melòman). Per això, continua, hom se sentiria temptat de deduir-ne que públics i intèrprets fan gala duna presa de consciència real i profunda dels valors musicals més autèntics, atès que restaria fora de dubte que aquests valors han trobat precisament en lobra de Beethoven una de les seves expressions més elevades i més prestigioses. En honor a la veritat, tal deducció no és en absolut mancada de fonament, i podem comprovar de quina manera la famosa teoria segons la qual lobra genial acaba sempre per imposar-se té indubtablement una certa part de veritat. Hom pot afegir-hi que ja en siguin completament conscients o no el públic i els intèrprets acaben inevitablement per triar com a obres predilectes aquelles que més sho mereixen. En canvi, amb prou feines podem evitar de pensar que el cas de Beethoven és dels més pertorbadors, si hi volem aplicar les teories que acabem desmentar. En efecte, possiblement no hi hagi cap altre compositor que hagi sigut sotmès tan constantment a tradicions interpretatives falses i forassenyades, tradicions que arriben a deformar i a dissimular el propi sentit de les obres que gaudeixen duna popularitat tan immensa
Situació paradoxal com poques, perquè sembla que hom adori quelcom que tan sols es coneix per mitjà de deformacions i que hom deformi sistemàticament quelcom que hom adora.
El nostre treball de recerca i dinterpretació ha pretès tenir en consideració tots aquests elements de reflexió, a partir dun veritable retorn a les fonts i duna concepció original. El principal objectiu, que rau en projectar al nostre segle XXI tota la riquesa i tota la bellesa daquestes simfonies molt conegudes i massa sovint presentades de manera sobredimensionada i sobrecarregada, passa per retornar a aquestes obres lessència de la seva pròpia energia, gràcies a un veritable equilibri natural entre els colors i la qualitat del so natural de lorquestra, constituïda a la seva època pels instruments de corda del seu temps (cordes de budell i arquets històrics); instruments de vent de fusta: flautes, oboès, clarinets, fagots i contrafagots; instruments de metall: sacabutxos, trompes i trompetes naturals; i els timbals dèpoca, tocats amb baquetes de fusta. Daquest conjunt resulten una brillantor, una articulació, un equilibri i unes dinàmiques revolucionàries, que formen la base dun dinamisme basat en el respecte dels tempos pretesos per Beethoven (amb rares excepcions) i del fraseig que en resulta, dacord amb les indicacions de caràcter i la dramatúrgia suportada per la potència espiritual del seu propi missatge.
Com remarca André Boucourechliev al seu llibre fonamental sobre el compositor,[vi] pel seu potencial espiritual nou, així com per la seva estructura sonora, la música simfònica de Beethoven depassa dentrada tot caràcter i tot context preestablert, es llança a la seva pròpia descoberta i assoleix i fins i tot origina un públic nou. A aquesta societat en moviment, orientada cap al futur, de desigs imprevisibles i dexigències no formulades, a aquests desconeguts, Beethoven donaria allò a què aspiraven sense saber-ho encara, i fins i tot sense voler-ho encara. Relacions noves, demostracions de força atrevides, on la reticència i el malentès discorren en paral·lel amb lexaltació col·lectiva [
] Aquesta aventura perpètua duna lliure confrontació, la seguim vivint perillosament a la música davui. És sobretot a Beethoven a qui pertoca la glòria dhaver-la instaurada. Daquesta força revolucionària que duen dins seu les simfonies del nostre compositor, gràcies a la veu múltiple i potent de lorquestra, sorgeix una vetlla perpètua de lesperit creador, que mai no esgotarà la seva joventut.
JORDI SAVALL
Bellaterra, 20 dabril de 2020