«Pau Casals va aconseguir dur a terme un dels projectes artístics més extraordinaris de la història contemporània a Catalunya. Com altres músics i personalitats de la seva època, estava convençut que el país i la seva capital necessitaven una orquestra
simfònica estable que anés més enllà de la cultura lírica dels teatres, de l’entreteniment alegre del ball i del lleure refinat als cafès i als balnearis. Perquè
segons la seva consideració calia que els intèrprets i els oients toquessin i escoltessin regularment les simfonies, els concerts, els poemes simfònics, les
obertures i tota la resta de repertori clàssic i romàntic que omplia la programació de les millors sales de concert europees i americanes. Creien que sense una
orquestra simfònica de primer nivell ni Barcelona ni Catalunya no arribarien a ser mai modernes i civilitzades. I, en aquest sentit, el pas endavant de Casals va ser decisiu.
Aquest llibre s’emmarca en els estudis de la professió de músic que fa anys que inquieten l’autor, amb l’objectiu de donar protagonisme històric als intèrprets, més enllà dels grans directors i dels solistes reputats. (...) ha obert camí explicant la vessant musical més avantguardista de l’orquestra, amb l’atenció posada sempre en els seus protagonistes, donant cos i personalitat a un tema que podria haver quedat
eteri o abstracte. I ho ha fet amb un text fluid i complet, posant sempre que ha pogut el document al davant i guardant el rigor propi dels bons treballs acadèmics a l’aparell crític, on l’especialista pot seguir el curs de les seves preguntes.
La desmemòria impulsada pel franquisme ha donat fruits ombrívols. El desprestigi de les humanitats i l’ascendència de la xerrameca i l’orgull acrític no han ajudat gens a treure les bardisses del feixisme. No és propi d’un país que es vol modern i civilitzat. Per això és tan agradable llegir aquest estudi sobre l’Orquestra Pau Casals que ha escrit Pepe Reche i aproximar-se un xic a l’estela de foc d’aquest meteorit que va travessar Barcelona i Catalunya ara fa cent anys.»
