La poesia de Joan Calsina no defuig mai la dificultat inherent a una pràctica rigorosa, numèrica, com
és la del vers, però tampoc no oblida que aquesta exigència formal no val per ella mateixa, no oblida
que és la necessària condició d’existència d’un discurs que aspira a celebrar la vida, que ens parla i
que ens pren, i que ens ensenya l’única manera de lluitar contra l’oblit. Perquè per dins d’Entre tu i
jo, nosaltres sentim sovint el desig compartit d’assaborir un bon vi, de recrear-nos en una melodia,
d’admirar el vigor platejat d’uns àlbers que s’enfilen contra el cel.»
