Mires les aigües de l’Ara que llisquen dessota l’últim pont. Amb elles viatja una dona anglesa que va escalar la muntanya més alta, el cant del gall fer i la impossibilitat de l’amor, les aigües d’Heràclit, la sega del blat, la caça del porc senglar, el silenci dels pobles abandonats, el pont de pedra, el pas dels pelegrins. Amb elles viatja la brigada de l’exèrcit republicà, el pont destruït, un poble incendiat, les flames de la derrota, el silenci de la pau, el comunidor, la transparència de les truites, la fortalesa del boix, l’austeritat del romànic, la fletxa d’un trencalòs. I l’aigua, l’aigua que baixa, que s’escola, l’aigua que rega, l’aigua que es vol domesticar, la lluita contra el pantà, el poble que ressuscita, el cant que brolla de la terra, la ronda de Boltaña, les torres de guaita, la por, els àrabs, l’òmnibus del correu que arriba tard, els camions de Viñola, les maletes per marxar a ciutat, l’emoció d’un trèmol que batega a la riba.
L’aigua que baixa, l’aigua que es regenera, l’aigua que no descansa… I el corrent de la vida dels nostres avantpassats.
