La classe de grec (2023, La Magrana) és el darrer llibre que s'ha traduït al català de l'escriptora sud-coreana Han Kang. La novel·la narra la voluntat d'una mare –que ha perdut la custòdia del seu fill– per tornar a recuperar la parla i, per fer-ho, decideix apuntar-se a classes de grec antic. Alhora, també hi ha un segon protagonista, el professor de grec, que en pocs anys acabarà completament cec. La premissa, a grans trets, és aquesta. Dos personatges dels quals no en sabem ni els noms que intercalen experiències a cada capítol.
Diu Han Kang que, per a ella, l'amor més potent i fort que existeix és l'amor d'una mare cap al seu fill. Un amor capaç d'enfrontar-ho tot, inabastable, i que per aquest mateix motiu li semblava lògic que la protagonista fes tot aquest esforç per recuperar la seva relació truncada. Tot i això, crec que La classe de grec es pot llegir, també, com una mena de resposta al trauma maternal.
Són diversos els paràgrafs que tinc subratllats al llibre, amb el meu bolígraf preferit de color porpra, que em van fer pensar el següent: la novel·la admet llegir-se com un thriller psicològic? Tant el ritme pausat i tranquil de la prosa poètica, com el desenvolupament lent de la trama, demanen no només l'atenció plena sinó la interpretació de la lectora: Han Kang no ha escrit històries, ha intentat crear un llenguatge capaç de donar vida a records, records versemblants, carnosos i vívids. Podem sentir les punxades de dolor dels dos protagonistes, percebre els moments clau de la seva vida que van ser l'origen d'un trauma, d'un bloqueig o d'una revelació que els acompanya fins ara, ja adults (com, per exemple, saber-se indigna d'haver nascut; o saber-se, també, culpable d'haver esquinçat l'únic amor de joventut). Com a lectores, deia, podem arribar a connectar amb totes aquestes experiències. Per a mi, aquest llibre és un llibre ple de dolor i patiment que va més enllà de buscar cap mena de redempció. Sí, la premissa que ens venen és aquesta: «si la protagonista va a classes de grec i aconsegueix tornar a parlar, podrà recuperar el seu fill». Però és realment aquesta, la clau? O és una mentida piatosa que s'explica a sí mateixa?
Una part de mi està convençuda que existeix un teixit esgarrat i infecte que és el responsable que la protagonista sigui incapaç de reaccionar, que hagi perdut la veu a causa del trauma emocional que li va suposar perdre el fill i la mare al mateix temps. Però, i si realment ser mare és una mica... massa? Es pot ser una bona mare quan s'ha sofert negligència emocional i afectiva per part dels pares? Es vol, en tot cas, ser mare? O es convenç una mateixa de voler ser-ho? Les relacions maternofilial que apareixen no són incondicionals. No són acollidores. No són segures. Les relacions maternofilials que apareixen estan carregades de pors, de traumes, d'inseguretats, d'exigències, de bloquejos. Els fills perceben tot això i creixen amb el convenciment que res és suficient; prou segur; prou perfecte; prou vàlid. Es dibuixa, així un cercle infinit i perpetu d'insatisfaccions i mancances. Un cercle infinit de fantasmes, de personatges sinistres, d'infelicitat.
Que la protagonista perdi la veu té un sentit: no pot dir. No pot expressar-se, no pot ser ni demanar ni fer. És l'eliminació d'un llenguatge dolorós. Una veu que ja va perdre quan era petita quan va adonar-se de la inabastabilitat del llenguatge, de la impossibilitat de fer-ne referència amb el món real, de no poder-ho dir o abastar tot. Aquest patiment ja era en la protagonista quan era jove, una insatisfacció no resolta, latent. La pèrdua de la veu és la retirada estratègica per deixar de formar part d'una realitat massa punyent. Si la veu s'entén com una extensió dels nostres desitjos (entenent-lo com l'instrument que utilitzem per demanar, expressar-nos, fer saber, ajudar...) és aquesta pèrdua una eliminació total i absoluta de la seva existència? Hi ha aquí una dona que ja no pot parlar ni expressar-se, que no és capaç d'ocupar cap espai físic? Hi ha una dona que, potser, dins seu, ja no vol formar part d'aquesta vida? No pot solucionar res més. El món calla i ella també. L'home, l'altre protagonista, també té una relació complicada amb els seus pares. Una mare que decideix no somriure ni riure mai més perquè n'està farta que se li exigeixi fer-ho. Una mare que viu amb por de saber-se estrangers en un país obertament racista. Un fill que sap que inevitablement heretarà la malaltia del seu pare i acabarà cec. Un destí del qual no es pot fugir. Tots dos recorren fragments del seu passat, moments que recorden amb intensitat per algun motiu. Ell escriu com si s'estigués acomiadant sempre d'algú, com qui escriu cartes que sap que no arribarà mai a enviar. Ella escriu com qui relata escenes que han passat. Sense involucrar-se. Una existència passatgera per la seva pròpia vida. Un trauma que acompanya. Un horror que és massa ferotge per mirar-lo als ulls.
És realment la maternitat allò que traurà la protagonista del seu silenci? O n'és, potser, la causa? Hi ha aquí una herència maternal dolorosa? Un cicle sense fi que no s'acaba i que s'hereta a cada generació que passa? És ser mare, pare, fill o filla, una càrrega? Una transmissió inconscient de les nostres dèries i lloses personals? Un destí inevitable: tota mare (o pare) transmetrà dolor als seus fills. Hi ha cap manera d'evitar-ho? Escapar-ne? És, potser, la protagonista de Han Kang també conscient de tot això? I nosaltres, ho som? Hi pensem, ho resolem?
Cristina.
