Les amigues de la infantesa són com pedres precioses, gemmes que custodiem al fons de la memòria i que ens il·luminen des de la distància en el temps.
Una nit càlida destiu, més de trenta anys després de la dolorosa mort de la Gemma, que va arribar massa aviat, el seu record emergeix del pou de loblit i inunda el present de la narradora com una onada: la seva feina de traductora, els plans de vacances, les amigues, els fills adolescents, els primers petons amb el Bruno, els carrers duna Barcelona buida a lestiu. Tot queda paralitzat sota lombra del fantasma de la Gema i lobsessió de la protagonista per reconstruir el passat.
Però, és possible desfer les distàncies que han interposat el temps i la mort? És possible discernir el passat dels paranys que ens para la nostàlgia?
