Les amigues de la infantesa són com pedres precioses, gemmes que custodiem al fons de la memòria i que ens il·luminen des de la distància en el temps.
Una nit càlida d’estiu, més de trenta anys després de la dolorosa mort de la Gemma, que va arribar massa aviat, el seu record emergeix del pou de l’oblit i inunda el present de la narradora com una onada: la seva feina de traductora, els plans de vacances, les amigues, els fills adolescents, els primers petons amb el Bruno, els carrers d’una Barcelona buida a l’estiu. Tot queda paralitzat sota l’ombra del fantasma de la Gema i l’obsessió de la protagonista per reconstruir el passat.
Però, és possible desfer les distàncies que han interposat el temps i la mort? És possible discernir el passat dels paranys que ens para la nostàlgia?
