La història que escriu Jordi Amor a «Enfosquiment» és una història aparentment senzilla. Molt senzilla. Senzillíssima. Però només en aparença, és clar.
Jordi Amor ens narra la història d'en Sergi, un noi d'uns trenta anys que porta una vida fàcil, normativa, relativament acomodada. És professor d'educació física i viu en un pis compartit amb altres companys. En Sergi menja sa, fa esport diàriament, paga les factures quan toca, fa vacances, penja regularment a les xarxes socials. Tot bé. Tot rutlla com ha de rutllar. Però no del tot, és clar.
«Enfosquiment» comença amb un malson. Una mena de premonició, d'avís, de promesa que en certa manera ens alerta que res anirà bé. A partir d'aquí, Jordi Amor ens presenta un misteri que no ens resol. Prefereix explicar-nos millor qui és en Sergi. En Sergi, aquest noi dòcil, sense cap opinió de res, sense personalitat, sense sang a les venes. Aquest paio que sembla totalment desconnectat. Aquest noi apàtic. Una carcassa buida. Un espectre. Qui és en Sergi? Què és tota aquesta passivitat davant la vida?Però no només això, perquè Amor també treballa de manera sublim el to de la novel·la. Té un estil depuradíssim per aconseguir atabalar al lector amb tota l'ansietat, angoixa i inseguretat pròpies d'algú amb una ment accelerada per les imposicions del dia a dia. El narrador omniscient parla per tots els personatges i tots els personatges tenen (massa) coses a dir-nos: amb (masses) matisos, amb (masses) adjectius, amb (masses) explicacions. I no, no cansa. No cansa en absolut perquè la traça de Jordi Amor permet que totes aquestes veus que ens parlen connectin amb nosaltres d'una manera o d'altre. Perquè això també passa, que et deixes convèncer pels arguments de tots i cadascun dels personatges. Des dels llogaters garrepes i tafaners, a l'Ilona, la novia tòxica i autodestructiva del seu germà. Tots tenen el seu espai per dir i per excusar-se. Per explicar-se i esplaiar-se. I en Sergi està allà. Està allà sempre, escoltant, atenent, presenciant. Responent sempre com s'espera que respongui. Sempre de cara als altres. Sempre enfocat en l'aparença.
«Enfosquiment» m'ha recordat a Kafka i a Thomas Mann. M'ha recordat, també, a «Consum preferent» d'Andrea Genovart, segurament per aquesta veu erosionada, cansada, passiva davant el curs de la vida del segle XXI. Vaig adorar el capítol 9 i el monòleg de la vella. Em va esgarrifar i entristir molt el capítol 11 i el puny americà. Diria que Enfosquiment parla de com les situacions més normals del dia a dia poden anar prenent gradualment un to esperpèntic i horrorós. Enfosquint-se, prenent un to sever i pervers. En definitiva, trobo que es tracta d'un llibre per gaudir sense presses, deixant que aquestes veus estranyes i perverses entrin, de mica en mica, en la nostra consciència.
Cristina.
