Angélica Liddell és de tot menys angèlica. La coneixem, sabem qui és. És l'artista que assegura que l'única barrera que la separa de cometre un crim és l'art. Un art que l'ajuda a articular la sociopatia, la ràbia, la violència i el buit de sentir-se estafada per aquesta existència absurda i dolorosa (així ho descriu ella en una entrevista amb René Solis). Sí, l'Angélica és la nostra escriptora-criminal de capçalera. Una dona menuda i amb aparença fràgil que fa anys que exorcitza els seus dimonis a través del teatre. Un teatre obscur, estrany, controvertit. Un teatre personal i catàrtic en què sempre hi ha alguna mena de ritual, de promesa, de secret.
Però què és «Vudú (3318) Blixen»?
Vudú és un llibre menut, menut com ella, on hi cap tota la força d'una maledicció. La sensació que es té en llegir aquest poema (o potser llibre? assaig? conjur?) és la d'estar davant el text més fosc, corrosiu i mòrbid; la lletra més maliciosa i perversa que ens podríem imaginar. Sí, Vudú és un llibre petit, molt petit, on està comprès la bilis d'algú que sembla que ha nascut del ventre del mateix mal.
L'autora ens explica que el llibre es tracta d'un pacte amb el diable. D'un malefici. D'una promesa. D'una venjança. D'un despit. D'una purga. En Vudú, Angélica es ven l'ànima amb el Diable (com Faust) perquè l'ajudi a escriure; a publicar aquest llibre que és alhora una venjança i un malefici a aquell amant que l'ha traït.
Però m'agradaria aturar-me aquí, per un moment, per recuperar aquesta idea, la de la importància de la paraula. Perquè crec que la paraula —en concret, la promesa— té una importància massa gran que aconsegueix travessar tot el llibre. La paraula (això és: el compromís, el pacte, els acords, el verb, el jurament...) és allò que s'ha difamat, que s'ha trencat. Una tendresa que s'ha corromput. Una intimitat que s'ha destruit cruelment. L'odi de Liddell l'empeny a resistir, a sobreposar-se. A punxar el cos, a mullar-lo a través de la invocació. Posar el cos en la paraula (potser per recuperar-la) com heretgia, com a profanació, com a desig. Agafar-se al foc de la venjança. A la promesa, ara sí, recomposta a través d'aquest pacte diabòlic. I escriure. Escriure a canvi d'una restitució. Escriure amb tot el cos fins a les últimes conseqüències. Vudú és una promesa restaurada. La veu d'aquell que agafa tot el dolor de la traïció i el recompon en forma de daga. Llegir a Liddell és fer-ho amb el ritme del ritual; amb les paraules accelerades de la possessió i el to que oscil·la entre el repòs i l'exacerbació. És llegir-la amb por d'estar invocant també, sense voler, una força sobrenatural.
Sí, Liddell és l'escriptora d'allò prohibit i macabre, però podem detestar-la quan ho fa en defensa de la vulnerabilitat? (perquè exposar-se és sempre ser vulnerable). Quan ho fa per venjar-se de la violència dels altres? (perquè escriure la violència és sempre molt millor que cometre-la). Quan ho fa perquè és impossible existir en un món que esclafa la tendresa des del primer moment en què neix?
Si no em suïcido és perquè després no podria escriure-ho, l'hi dec al Diable, l'hi dec l'escriptura, només ell pot matar-me.
És més bell el dolor que el seu causant. És més bell el vers que el rapsode.— Angélica Liddell
Cristina.